dimarts, 16 d’octubre de 2012

Primera vegada a la Vall

Han passat els anys des d'aquell setembre de 2006, i com anireu veient al llarg d'aquest blog, han estat molts els racons d'aquest món que he vist. Però res és comparable a la Vall. De totes maneres encara és aviat per avançar esdeveniments. La Tungueta, que des de que estava a la panxa de sa mama passava l'estiu a la Vall d'Aran, ens va portar d'excursió per la Terra dels Llacs. Allí ens va ensenyar racons secrets, molts d'ells desconeguts per gran part dels humans. Aquest va ser el primer indici que em va portar a pensar que per les venes de la Tunga hi corre sang de nimfa.
Per suposat, no tinc dret a desvetllar aquests llocs secrets. Però sí que, al llarg del blog, us podré parlar d'alguns paratges indispensables per si feu una visita a la Vall d'Aran. Tot i això, no en parleu amb massa gent i aprofiteu-los per vosaltres i els vostres, ja que la muntanya quan és massa plena d'humans perd molta màgia.
Estanh deth Cap deth Pòrt, Vall d'Aran
Aquell pont de la diada, l'objectiu principal de la família Tunguela, va ser coronar el Montarto. Un bell pic de 2.833 metres situat al sud de la també bonica vila d'Arties. Els participants van ser la Maria, el Mariano, els Tunguetes i jo; i més que la pujada, el que sempre recordarem serà la baixada. Però anem per ordre:
L'ascens
La manera més senzilla de pujar aquest pic és des del Refugi de la Restanca. Per arribar-hi cal que aneu fins Arties i allí agafeu el camí de Valarties. Un camí estret però asfaltat que després de passar per Es Bordes dera Artiga, us durà a l'aparcament de Pònt deth Rèssec. Si no sou residents de la Vall heu de deixar el cotxe allí i agafar un taxi fins el proper aparcament (cabana de Rius) o caminar poc menys d'una hora. Nosaltres, que ja fèiem tard i no estàvem en plena forma vam preferir agafar un taxi. Aquest et deix als peus de la muntanya, i llavors només queda pujar durant uns 30 - 45 minuts fins el refugi de la Restanca. No té pèrdua. Com tampoc en té el camí que segueix fins el pic. Conteu entre 2 hores i mitja i 4 hores depenent del ritme i les parades que feu abans d'arribar a dalt de tot. Nosaltres en vam fer moltes, els Tunguetes diuen que són per gaudir del paisatge i fer fotos, però per com esbufeguen segur que també són per agafar aire.
Per aquells que vulgueu més informació sobre la ruta de pujada us deixo un enllaç al web de muntanyaviva.cat que us serà d'utilitat. Fins i tot hi trobareu un mapa!
Un cop a dalt no cal ni dir que les vistes són espectaculars. Al fons de la foto podeu veure l'estany de Mar. Si alguna vegada contempleu el seu blau, realment us pensareu que sou davant del mar.
El descens
Cim del Montarto, Vall d'Aran
I així badant badant, se'ns van passar els minuts allà d'alt del Montarto (per cert, vol dir "parets esquerdades" en aranès). Tants minuts van passar que els núvols negres de la Vall se'ns van tirar a sobre i en plena baixada va començar a pedregar i, el que és pitjor, a llampegar.
El nom aranès del pic més emblemàtic de la Vall no és una casualitat, i entre esquerda i esquerda, la Tungueta va posar un peu per tot seguit relliscar. El diagnòstic va ser evident: Esquinç dels lligaments del turmell. Un accident que té cura, però no dalt de la muntanya a unes dues hores del refugi.
La pluja no parava i els llamps tampoc, però tranquils ens en vam sortir si no, no estaria escrivint aquest post. I va ser gràcies a un noi que va aparèixer com si d'un raig es tractés. No recordo el seu nom, però Heroi li queda que ni pintat.
Total, que l'Heroi es va carregar a la Tunga a l'esquena i va baixar saltant de pedra en pedra mullada i sense mans, com si fos en Son Goku. No va ser curta ni agradable aquesta travessia. Unes tres hores de baixada, caigudes i cops al turmell malmès de la Tunga sota pluja, pedra i llamps. Però gràcies a l'Heroi, al Tunguete (que durant uns pocs metres també va carregar de la Tunga) i dos nois del País Basc, que van fer honor al seu origen donant un cop de mà en aquell concurs de pes improvisat, la Tungueta va arribar d'una peça al Refugi de la Restanca.
Allí van trucar a un helicòpter perquè vingués, que tot i que els llamps seguien caient per Valarties, no va dubtar en venir volant per salvar a la Teta i dur-la a l'Espitau de Vielha. El Tunguete havia de baixar a buscar el cotxe, així que tot i les reticències de la Maria (que no li agrada volar), ella, el Mariano i jo vam decidir acompanyar a la ferida en helicòpter.
Ja ho veieu, abans de celebrar el meu primer aniversari ja havia coronat el Montarto i volat en avió i en helicòpter! Visca!
Un cop a l'Espitau i amb la cama de la Tungueta enguixada, el Tungu ens va passar a buscar i aquella mateixa nit celebràvem haver conegut a l'Heroi sopant al Rufus. I quin sopar! Molt recomanable la Olha Aranesa i la sopa de ceba amb formantge gratinat. De segon? Difícil de dir, Hi ha tant on escollir! El Tunguete us diria el rellom amb foie i la Tungueta uns medallons de cérvol a la brasa o amb mel. En propers posts ja parlarem de les delícies culinàries de la Vall.
Aquella escapada, tot i la lesió, va acabar amb somriures i amb ganes de tornar a desafiar al Montardo.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada