dijous, 25 d’octubre de 2012

L'aniversari

No. No és un post sobre la cançó dels Manel. Per aquells anys no debia ni estar composada. Ja us he explicat anteriorment la il·lusió que em fan els regals. No tant pel contingut, tot i que també és important, sinó per la sorpresa. És al·lucinant està davant d'un munt de paquets, a poder ser de colors diferents, i no saber què hi ha a dins. Mil preguntes i respostes se't passen pel cap: Començo pel més gran? És una nau espacial? El vermell té una forma curiosa. Aquest pesa molt. Segur que és una ampolla de Chartreusse! M'hauran portat xocolata? Per què es resisteix tant aquesta cinta adhesiva? No pot ser! És un còmic del Kung Fu Panda! Visca!
El Tunguete diu que acabo de fer un flux de la consciència. No sabia que escriure el que penses té un nom. Però bé, tornant a les sorpreses, els aniversaris són uns dies ideals per fer-ne. Ja hem parlat de les materials, però sens dubte les millors són les festes sorpreses. Quines dues paraules més boniques, eh? "Festa" i "sorpresa", poques combinacions són tan perfectes i més si les poses en plural!
El meu primer aniversari va reunir aquests dos mots. Els Tunguelas m'havien explicat que vosaltres celebreu cada any el vostre naixement. Una idea molt intel·ligent per cert. Molt millor que celebrar victòries. No saps mai quan tornaràs a guanyar (mireu el Nàstic), en canvi l'aniversari segur que arriba puntual cada dia, en el meu cas, 21 de novembre de cada any.
Concretament hi ha una cosa que m'agrada molt dels aniversaris i que no es repeteix ni per Nadal ni pel sant ni per cap altra festa d'aquestes amb regals i alegria. És l'acte de bufar les espelmes. El clímax de qualsevol festa d'aniversari. Quina pensada més bona!
Arriba un pastís de xocolata ple d'espelmes enceses mentre sona una cançó cantada pels assistents. Tu esperes impacient que te'l posin davant, tanques els ulls, penses un desig, agafes aire i... Buf! I el millor és que les has d'apagar totes perquè es compleixi! En el meu cas, i tot i que tinc la boca bastant petita, he de dir que no em va ser difícil. He estat investigant i es veu que aquesta tradició de les espelmes ve de l'antiga Grècia on s'oferien pastissos de mel amb ciris a la deessa Artemisa (encarregada dels parts). M'encanta això dels grecs de tenir un déu per cada cosa. És molt més divertit que que un sol déu s'encarregui de tot. No m'extranya que sempre estigui trist el que teniu per les esglésies, té una feinada.
Justament van ser els Cristians els que van prohibir aquesta tradició. Segons el Tungu és una cosa típica d'aquesta religió prohibir les coses bones. Però es veu que segles després els alemanys van recuperar la tradició. Pels que vulgueu aprofundir en el tema, us deixo un enllaç d'una noia que ho explica molt bé.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada