dijous, 8 de novembre de 2012

De Itàlia a Croàcia. El meu primer road trip. Part I. Roma

Roma es podria dir que va ser el primer destí de vacances i a l’estranger de la família Tunguela. Sí, que havíem anat a Argentina, però sense el Tato. A més a més, aquell viatge era una mica de feina (el Tungu actuava) i anàvem amb tota la companyia de Teatre per Emportar que, per cert, em van tractar molt bé. En canvi, el viatge a Itàlia i Croàcia va ser meditat i decidit pel nucli familiar: Els Tungus, el Tato i Jo.

Us detallo la ruta (molt aconsellable per cert): Avió cap a Roma, tren cap a Florència, més tren cap a Venècia i allí lloguer de cotxe per recorre Croàcia i fer una visita llampec a Bòsnia. Al 2007, quan vam fer aquest viatge, els vols a Roma i Venècia (arriba i tornada en el nostre cas) eren molt més barats que a Croàcia i el lloguer de cotxe també. Per tant és una bona excusa per visitar els dos països (tres si entreu a Bòsnia) d’una tirada.

Aquest viatge, al contenir bastant informació, el dividirem en diversos posts. En aquest primer parlaren només de Roma.
Potser per ser un dels primers viatges, vam quedar enlluernats amb la bellesa de la Ciutat Eterna. Passejar pels seus carrers i assaborir un gelat va ser el primer que vam fer. En un viatge, ara que ja n’he fet alguns ho puc dir, s’ha de buscar el terme mig entre el descans i el veure moltes coses en molts pocs dies. El Tungu sempre explica que mai no oblidarà aquell gelat de maduixa baixant els esglaons de la piazza di Spagna hores després que el nostre avió hagués aterrat

La Tunga, el Tato i jo, en canvi, no oblidarem mai l’habitació de mala mort a la que ens va dur la primera nit. Amb prou feines hi cabia el llit entre les quatre parets, el lavabo (de la mida d’un armari) tenia la cortina de la dutxa a la mateixa porta d’entrada i estava regentat per uns xinesos que no sabien ni anglès, ni italià i molt menys català o castellà. Sort que jo vaig ser fabricat al llunyà orient i feia d’intèrpret.
Indispensable de Roma

1. El Colisseu i el Fòrum. La millor manera de gaudir d’un matí és visitar aquests dos espais annexos. El Colisseu, l’amfiteatre més gran construït durant l’Imperi Romà, és quelcom que cal veure ni que sigui només des de fora. Al costat, una de les entrades al Fòrum Romà. Aquest era el centre de la vida romana amb edificis administratius i religiosos com ara el Temple d’Antonino i Faustina o la Cúria. Podeu morir deshidratats si ho recorreu a ple estiu, però que millor que descansar eternament als carrers més antics de la Ciutat Eterna, no?
2. La Fontana de Trevi. Marcello i Anika s’hi banyaven sols. Dubto que vosaltres ho podeu fer. Turistes a dojo, però val la pena visitar aquesta obra d’art i llançar alguna moneda. Diuen que amb una tornaràs a Roma, amb dos t’enamoraràs a Roma i amb tres et casaràs amb qui coneguis aquella nit. No és d’estranyar que cada any treguin prop d’un milió d’euros de la font!
3. Trastevere. El barri de moda. Si quan parlàvem d’Argentina dèiem que Boca tenia l’encant i Palermo Soho les tendències, Trastevere (i que em perdonin els argentins) ho té tot i multiplicat per deu. Val la pena passejar pels seus carrers empedrats, perdre-s’hi fins trobar petites esglésies i d’altres racons ocults de les multituds, menjar en tavernes tradicionals o llocs moderns (com passa amb tots els barris de moda, no és barat) i gaudir de l’ambient nocturn recorrent les paradetes de la vora del riu Tevere.
4. La Villa Borghese. Un parc preciós que conté, segons els Tungus, la millor galeria d'art de Roma. Suposo que moltes persones se’n riuran d’aquesta afirmació, però la Tunga, que no s’ha considerat mai amant de l’escultura, es va quedar bocabadada al veure les obres de Bernini que hi ha exposades en aquesta petita galeria. Tenir a uns centímetres el Rapte de Proserpina, Apol•lo i Dafne o el David de Bernini et converteix en amant incondicional de l’art escultòric. Malgrat tot, et pot passar com al Tungu, que després de gaudir d’aquestes peces que semblen més modelades que esculpides, trobis que la resta d’escultors són uns afeccionats al costat de Bernini.
5. El Partenon d’Agripa. Són tres les sensacions que es queden després de cinc anys: Quan entres a la Piazza della Rotonda i veus la seva inconfusible façana al fons. Quan traspasses les seves enormes portes i et sembla que estàs entrant en una d’aquelles pel•lícules mitològiques de sèrie B. I quan un cop a dins alces el cap i veus la gegantesca cúpula, segons diuen més gran que la de la Basílica de Sant Pere.


Aquests són els nostres imprescindibles de la capital italiana. Hi haurà gent que es posarà les mans al cap perquè no hem anomenat el complex religiós del Vaticà (amb la seva Capilla Sixtina), el Palatino o les Catacumbes (a la Tunga li feia molta claustrofòbia entrar i la família sempre està unida). Si teniu temps visiteu també aquests llocs i les mil places extraordinàries que trobareu, com ara la piazza del Popolo. I busqueu entre allò no tan conegut com ara la petita església de Sant Pietro in Vincoli (on hi descansa el Moisés de Miquel Àngel) o, si teniu ganes de marxa, sempre podeu visitar el barri de San Lorenzo (gent jove, cerveses per terra i gossos hippies amb ganes que els seus amos els deixin a casa quan surten de festa).
Pel que fa al menjar, un tema que preocupa en accés al Tungu, no es pot dir que ens deixés esmaperduts, ben al contrari. Suposo que és un dels problemes de la globalització, però la pasta no ens va semblar especialment bona pel que pagàvem. Malgrat tot, les pizzes al Taglio són fascinants, i tot i que ara ja han arribat a Tarragona, val la pena degustar els experiments culinaris de la capital italiana en aquest àmbit.
Fins aquí Roma. Al següent post agafarem el tren i farem cap a Florència…

dissabte, 27 d’octubre de 2012

El Nadal

Tot i que el Tungu sempre parla malament de la religió cristiana jo trobo que ningú pot fer-ho tot malament. L'exemple perfecte com ja us he dit en altres posts el tenim en el Nadal. Ja us vaig explicar què bé que m'ho vaig passar durant el meu primer Nadal de vida. La resta fins a dia d'avui també han estat meravellosos. Ja en el segon que vivia, el desembre de 2006, vam començar a fer cagar al Tato. Una variació del tió que s'ha mantingut dins de la família Tunguela fins a dia d'avui. El Tato a partir d'aquell moment es va treure de sobre la timidesa i es va convertir en el meu amic inseparable. Junts hem viatjat milers de quilòmetres i creuat desenes de fronteres.

Aquest darrer concepte em va costar molt d'entendre: "Fronteres". La Tunga em va explicar que són separacions entre diferents països, barreres que fan que quan les passes hagis de canviar de moneda o d'idioma. Però que sobretot serveixen per identificar d'on és cadascú a partir d'una delimitació històrica. Així, jo com a tarragoní sóc igual que un de Cadis però diferent que un de Perpinyà. Costa d'entendre aquesta obsessió que teniu els humans per potenciar els conceptes "diferent a mi" o "altres". Es veu que amb el Nadal passa el mateix i que depèn de si el celebres o no, ets un dels meus o un dels altres.

Jo com a Jon que sóc no tinc ningú més que sigui igual que jo. O almenys no l'he trobat mai. Podria semblar una cosa trista pels humans que de tants que sou us inventeu coses per ser diferents, però crec que per això m'agrada tant tothom. Sigui d'on sigui, parli el que parli o celebri el que celebri, com diuen els Antònia Font, "Vos estim a tots igual".

dijous, 25 d’octubre de 2012

L'aniversari

No. No és un post sobre la cançó dels Manel. Per aquells anys no debia ni estar composada. Ja us he explicat anteriorment la il·lusió que em fan els regals. No tant pel contingut, tot i que també és important, sinó per la sorpresa. És al·lucinant està davant d'un munt de paquets, a poder ser de colors diferents, i no saber què hi ha a dins. Mil preguntes i respostes se't passen pel cap: Començo pel més gran? És una nau espacial? El vermell té una forma curiosa. Aquest pesa molt. Segur que és una ampolla de Chartreusse! M'hauran portat xocolata? Per què es resisteix tant aquesta cinta adhesiva? No pot ser! És un còmic del Kung Fu Panda! Visca!
El Tunguete diu que acabo de fer un flux de la consciència. No sabia que escriure el que penses té un nom. Però bé, tornant a les sorpreses, els aniversaris són uns dies ideals per fer-ne. Ja hem parlat de les materials, però sens dubte les millors són les festes sorpreses. Quines dues paraules més boniques, eh? "Festa" i "sorpresa", poques combinacions són tan perfectes i més si les poses en plural!
El meu primer aniversari va reunir aquests dos mots. Els Tunguelas m'havien explicat que vosaltres celebreu cada any el vostre naixement. Una idea molt intel·ligent per cert. Molt millor que celebrar victòries. No saps mai quan tornaràs a guanyar (mireu el Nàstic), en canvi l'aniversari segur que arriba puntual cada dia, en el meu cas, 21 de novembre de cada any.
Concretament hi ha una cosa que m'agrada molt dels aniversaris i que no es repeteix ni per Nadal ni pel sant ni per cap altra festa d'aquestes amb regals i alegria. És l'acte de bufar les espelmes. El clímax de qualsevol festa d'aniversari. Quina pensada més bona!
Arriba un pastís de xocolata ple d'espelmes enceses mentre sona una cançó cantada pels assistents. Tu esperes impacient que te'l posin davant, tanques els ulls, penses un desig, agafes aire i... Buf! I el millor és que les has d'apagar totes perquè es compleixi! En el meu cas, i tot i que tinc la boca bastant petita, he de dir que no em va ser difícil. He estat investigant i es veu que aquesta tradició de les espelmes ve de l'antiga Grècia on s'oferien pastissos de mel amb ciris a la deessa Artemisa (encarregada dels parts). M'encanta això dels grecs de tenir un déu per cada cosa. És molt més divertit que que un sol déu s'encarregui de tot. No m'extranya que sempre estigui trist el que teniu per les esglésies, té una feinada.
Justament van ser els Cristians els que van prohibir aquesta tradició. Segons el Tungu és una cosa típica d'aquesta religió prohibir les coses bones. Però es veu que segles després els alemanys van recuperar la tradició. Pels que vulgueu aprofundir en el tema, us deixo un enllaç d'una noia que ho explica molt bé.

dilluns, 22 d’octubre de 2012

Santa Tecla gloriosa, mare dels tarragonins!

Després de prop de set anys vivint en aquest planeta i coneixent les costums dels humans he aprés algunes coses. Una de les més importants és la gran quantitat de dies que teniu per ser feliços. Són molts! Cal dir que també he descobert que moltes vegades no els gaudiu. Però bé, d'aquestes dues conclusions prefereixo oblidar la segona i explotar la primera.

Com ja us he dit m'encanta el Nadal perquè les cases s'omplen de paquets de colors de totes les mides amb sorpreses a dins. Els carrers estan plens de llums i d'homes grassos i barbuts fent: Ho, ho, ho! O de Reis de races diferents però amb les mateixes condicions laborals. A banda, és clar, de les cançonetes enllaunades i repetitives que acompanyen als vianants a comprar. M'encanten! He sentit al Tunguete qualificar al Nadal de "apologia al consumisme", i ho fa amb una cara de mala llet que tot i no entendre les paraules dedueixo que tenen un significat negatiu. Però la veritat és que a mi m'agrada fer regals i més encara rebre'n. Així que no sé què tenen de dolent aquestes festes.

Seguint amb el tema dels regals, el meu aniversari també m'encanta. Coincideix amb el del Tungu; i la Tunga i la resta de la família ens fan regals i ens fan bufar les espelmes. També m'agrada molt la primavera, amb els seus dies llargs i nits ja no tan fredes. Amb el Sant Jordi, que omple la Rambla Nova de roses i de llibres. O el Tarraco Viva transforma els carrers de la Part Alta amb una ciutat romana i fa que el Tungu s'hagi de posar la túnica. O l'estiu, quan no necessites roba i tothom va més relaxat. Dins d'aquesta estació hi ha les festes de Sant Magí que coincideixen amb l'aniversari de la Tunga. Molt divertides i de les quals ja us parlaré, perquè com diu el títol del post, ara toca parlar de Santa Tecla: els dies més feliços de l'any!

Heu viscut mai la Santa Tecla? Els que respongueu que sí, ja us podeu imaginar com em vaig sentir al descobrir-les durant el meu primer any de vida. El que potser us costarà més és entendre com vaig esdevenir superheroi d'aquestes festes. Sí. Ho heu entès bé. Superheroi. Com el Batman, l'Spider-Man o el Thor. La meva tasca però és molt diferent a les dels típics personatges dels còmics. Jo no salvo a la humanitat cada Santa Tecla, només ajudo als borratxos a tornar a casa cada nit. Una feina feixuga però necessària si volem que al dia següent els tarragonins i tarragonines tornin a honorar a la Patrona passant-s'ho d'allò més bé.

Els meus poders són d'allò més limitats. Sé volar utilitzant un mètode similar al del Musculman (un dels meus referents) i de tant en tant tinc una força que no equival a la meva mida. La resta ho deixo en mans de la Patrona que ja ho fa prou bé tota sola.

divendres, 19 d’octubre de 2012

Mirades de Tarragona

Què bé! He guanyat un premi en un concurs de fotos! Visca! Mai havia guanyat res, crec que ningú de la família Tunguela havia guanyat res. Almenys cap premi de fotografia i això que ens agrada molt fer instantànies. Sobretot a la Tunga, que és la que ens ha ensenyat a fer-les i la que segueix fent les millors. La majoria de fotos d'aquest blog són seves, les que veieu torçades són del Tungu, que té algun problema amb les línies rectes que ningú ha pogut diagnosticar, i la resta meves (sóc el millor aprenent de la Tunga).
Era la segona vegada que em presentava a un concurs. La primera va ser fa menys d'un mes per Santa Tecla. Com sempre que participes en algun joc amb premi per primera vegada, estava convençut que guanyaria. La ingenuïtat desapareix ràpid diu el Tungu (tot i que ell va necessitar un temporada fent travesses errònies per adonar-se'n que era molt difícil ser milionari).
Jo esperava deixar de ser naïve després de moltes ensopegades, però ara ja no podré. Amb aquest premi (que el Tato i jo estem decidint com gastar-lo) m'han donat dos regals: Un material i l'altre emocional. El primer ja veurem quin serà i l'altre m'ha condemnat gratament a ser ingenu per sempre. Visca!
Per cert aquesta és la foto que ha rebut el 3r premi del Mirades de Tarragona al Concurs de Castells:
Títol: Fins d'aquí a dos anys!

dimecres, 17 d’octubre de 2012

El Nàstic i jo

Tot i que encara no feia un any que vivia a Tarragona, ràpidament em vaig involucrar en la vida social de la capital catalana. Per coses de la vida aquella primera primavera que passava l'antiga Tarraco va succeir un esdeveniment esportiu de gran importància. El Gimnàstic de Tarragona tornava a la primera divisió després d'un fotimer d'anys i ho feia a l'última jornada. Ja us podeu imaginar la que es va muntar.
Plaça de la Font, Tarragona
La Plaça de la Font plena a vesar de seguidors i de no tan seguidors, banderes i bufandes amb els colors del Nàstic i de la ciutat per tot arreu i, al fons, una pantalla gegant mostrant en directe la darrera heroïcitat dels granes. Jo, que ja tenia feia temps una bufanda del Nàstic em vaig equipar amb una samarreta oficial (feta per la Tungueta) i vaig sumar-me als meus nous conciutadans per animar a aquell equip històric.
Aquella nit la festa va ser memorable i Tarragona es va sentir com una ciutat de primera divisió. Vaig començar a pensar que la meva arribada havia donat sort a l'equip, així que vaig convèncer als Tunguelas per anar al Nou Estadi a veure més partits. El Tunguete va acceptar immediatament oferint els seus carnets del Barça. La Tunga es va mostrar més reticent a això d'anar a veure futbol, però com a bona tarragonina va acceptar. Això sí, recordant al Tungu que allò no era un precedent per poder-la portar a veure partits del Barça.
I així va ser com vam anar a veure el Barça - Nàstic. Un partit que vam perdre. Tot i això, no ens vam desanimar i vam anar a veure un xoc més assequible. A casa contra el Vilarreal. Una altra derrota que em deixava clar que el meu rol de talismà grana estava obsolet.

Tot i això per aquelles dates ja havia trobat la meva veritable vocació. Una que anys després encara dura i que més endavant us explicaré.

dimarts, 16 d’octubre de 2012

Primera vegada a la Vall

Han passat els anys des d'aquell setembre de 2006, i com anireu veient al llarg d'aquest blog, han estat molts els racons d'aquest món que he vist. Però res és comparable a la Vall. De totes maneres encara és aviat per avançar esdeveniments. La Tungueta, que des de que estava a la panxa de sa mama passava l'estiu a la Vall d'Aran, ens va portar d'excursió per la Terra dels Llacs. Allí ens va ensenyar racons secrets, molts d'ells desconeguts per gran part dels humans. Aquest va ser el primer indici que em va portar a pensar que per les venes de la Tunga hi corre sang de nimfa.
Per suposat, no tinc dret a desvetllar aquests llocs secrets. Però sí que, al llarg del blog, us podré parlar d'alguns paratges indispensables per si feu una visita a la Vall d'Aran. Tot i això, no en parleu amb massa gent i aprofiteu-los per vosaltres i els vostres, ja que la muntanya quan és massa plena d'humans perd molta màgia.
Estanh deth Cap deth Pòrt, Vall d'Aran
Aquell pont de la diada, l'objectiu principal de la família Tunguela, va ser coronar el Montarto. Un bell pic de 2.833 metres situat al sud de la també bonica vila d'Arties. Els participants van ser la Maria, el Mariano, els Tunguetes i jo; i més que la pujada, el que sempre recordarem serà la baixada. Però anem per ordre:
L'ascens
La manera més senzilla de pujar aquest pic és des del Refugi de la Restanca. Per arribar-hi cal que aneu fins Arties i allí agafeu el camí de Valarties. Un camí estret però asfaltat que després de passar per Es Bordes dera Artiga, us durà a l'aparcament de Pònt deth Rèssec. Si no sou residents de la Vall heu de deixar el cotxe allí i agafar un taxi fins el proper aparcament (cabana de Rius) o caminar poc menys d'una hora. Nosaltres, que ja fèiem tard i no estàvem en plena forma vam preferir agafar un taxi. Aquest et deix als peus de la muntanya, i llavors només queda pujar durant uns 30 - 45 minuts fins el refugi de la Restanca. No té pèrdua. Com tampoc en té el camí que segueix fins el pic. Conteu entre 2 hores i mitja i 4 hores depenent del ritme i les parades que feu abans d'arribar a dalt de tot. Nosaltres en vam fer moltes, els Tunguetes diuen que són per gaudir del paisatge i fer fotos, però per com esbufeguen segur que també són per agafar aire.
Per aquells que vulgueu més informació sobre la ruta de pujada us deixo un enllaç al web de muntanyaviva.cat que us serà d'utilitat. Fins i tot hi trobareu un mapa!
Un cop a dalt no cal ni dir que les vistes són espectaculars. Al fons de la foto podeu veure l'estany de Mar. Si alguna vegada contempleu el seu blau, realment us pensareu que sou davant del mar.
El descens
Cim del Montarto, Vall d'Aran
I així badant badant, se'ns van passar els minuts allà d'alt del Montarto (per cert, vol dir "parets esquerdades" en aranès). Tants minuts van passar que els núvols negres de la Vall se'ns van tirar a sobre i en plena baixada va començar a pedregar i, el que és pitjor, a llampegar.
El nom aranès del pic més emblemàtic de la Vall no és una casualitat, i entre esquerda i esquerda, la Tungueta va posar un peu per tot seguit relliscar. El diagnòstic va ser evident: Esquinç dels lligaments del turmell. Un accident que té cura, però no dalt de la muntanya a unes dues hores del refugi.
La pluja no parava i els llamps tampoc, però tranquils ens en vam sortir si no, no estaria escrivint aquest post. I va ser gràcies a un noi que va aparèixer com si d'un raig es tractés. No recordo el seu nom, però Heroi li queda que ni pintat.
Total, que l'Heroi es va carregar a la Tunga a l'esquena i va baixar saltant de pedra en pedra mullada i sense mans, com si fos en Son Goku. No va ser curta ni agradable aquesta travessia. Unes tres hores de baixada, caigudes i cops al turmell malmès de la Tunga sota pluja, pedra i llamps. Però gràcies a l'Heroi, al Tunguete (que durant uns pocs metres també va carregar de la Tunga) i dos nois del País Basc, que van fer honor al seu origen donant un cop de mà en aquell concurs de pes improvisat, la Tungueta va arribar d'una peça al Refugi de la Restanca.
Allí van trucar a un helicòpter perquè vingués, que tot i que els llamps seguien caient per Valarties, no va dubtar en venir volant per salvar a la Teta i dur-la a l'Espitau de Vielha. El Tunguete havia de baixar a buscar el cotxe, així que tot i les reticències de la Maria (que no li agrada volar), ella, el Mariano i jo vam decidir acompanyar a la ferida en helicòpter.
Ja ho veieu, abans de celebrar el meu primer aniversari ja havia coronat el Montarto i volat en avió i en helicòpter! Visca!
Un cop a l'Espitau i amb la cama de la Tungueta enguixada, el Tungu ens va passar a buscar i aquella mateixa nit celebràvem haver conegut a l'Heroi sopant al Rufus. I quin sopar! Molt recomanable la Olha Aranesa i la sopa de ceba amb formantge gratinat. De segon? Difícil de dir, Hi ha tant on escollir! El Tunguete us diria el rellom amb foie i la Tungueta uns medallons de cérvol a la brasa o amb mel. En propers posts ja parlarem de les delícies culinàries de la Vall.
Aquella escapada, tot i la lesió, va acabar amb somriures i amb ganes de tornar a desafiar al Montardo.